Quan vam decidir iniciar el viatge com a hostelers no vam pensar en cap hotel, nosaltres voliem crear “la nostra llar”, la nostra casa i amb ella la nostra nova forma de vida més enllà d’un negoci.
A tots dos ens agradava la mitologia de Cantàbria i això de posar un número a les habitacions ens semblava molt fred, així que… què millor que unir el nostre “conte”, la nostra nova història en comú, amb les “històries” de Cantàbria, de les muntanyes i les aigües de la nostra terra.
El nostre propòsit va ser i continua sent que sentis que vius una experiència única des del moment al qual entres per la porta de casa nostra i, sense cap dubte, les habitacions de La Cotía són part essencial en això.
L’escala original de castanyer, restaurada amb la cura que mereix, condueix a les habitacions que van ser projectades amb el cap i decorades amb el cor, tot creant un ambient especial, on es reflecteix l’estima depositada a cada detall.
Quadres únics pintats per un gran artista càntabre adornen les seves parets, teles de diferents colors i materials que cobreixen llits i coixins, cortines que donen vida a l’habitació quan el vent entra per la finestra oberta… Totes són diferents, en la decoració, en petits detalls, fins i tot en el nom de cadascuna d’elles en estar dedicades als éssers de la mitologia càntabra.
Aquesta diferència no l’apreciaràs en el confort i serveis de totes elles. Procurem que la qualitat del somni sigui excel·lent i que disposeu de quants serveis siguin necessaris per fer que la vostra estada compleixi amb nostre objectiu.
És el personatge bo per excel·lència de la mitologia de Cantàbria. És un fada petitona molt maca que viu a les coves més profundes de les muntanyes de Cantàbria i és la responsable de tot el bé que ens passa als muntanyesos. Diuen els vells quan parlen d’elles que:
“…mels i blaneses omplen l’ànima de les Anjanes. El cor de les Anjanes és com una rosa molt gran amb milers de gotes de mel, com de rosada a les seves fulles”.
És un vell amb una llarga barba vermella i un hàbit blanc amb pintes morades.
Porta sempre una petita arca adornada d’or i argent de la qual treu unes monedes d’or per ajudar amb un nou començament a aquells que ho han perdut tot, però si tornen a malbaratar-ho o ho gasten en el joc, L’Arquetu tornarà i els condemnarà a demanar almoina la resta dels seus dies.
Són uns éssers diminuts, no més grans que un puny, que recorren el bosc.
Hi ha qui diu que fent maldats i enverinat les fonts amb pocions que obliguen a la gent a fer coses sense adonar-se’n i d’altres que diuen que no es preocupen de les persones més que per gastar-nos alguna broma, la qual cosa els fa especials és que sempre porten un cargolí (bígaro en castellà, d’aquí el seu nom) que fan sonar molt fort al capvespre sense saber ningú perquè.
És un home que s’encarrega de cuidar dels pastors i els seus ramats, repara les cabanyes dels pastors quan s’apropa la primavera perquè, quan aquests pugen de nou a la muntanya amb els seus ramats, les trobin com si l’hivern mai hagués passat per allà. Així, quan un pastor escolta el xiulet del Musgoso, recull el seu ramat perquè això vol dir que s’apropa una tempesta, o que el llop o l’ós caminen a prop.
Encara més perversa que l’Ojáncano, només es diferencia d’ell en què té dos ulls, sempre plens de lleganyes, i dos enormes pits que li arriben fins als genolls. Per això, quan persegueix a algun animal o a alguna persona, els hi tira a l’esquena llançant-los sobre les seves espatlles perquè no la molestin en córrer.
Aquest és un follet casolà, és molt petitó, el seu color és negre com el sutge i té unes banyetes molt petites al cap. Es cola a les cases baixant per la xemeneia i amaga les coses perquè ningú pugui trobar-les, canvia la sal pel sucre, es beu la llet…. El molt bandarra fa sorolls a la nit imitant les veus dels habitants de la casa on s’ha colat, fins que aconsegueix que tothom estigui desvetllat.
Un antic roure tenia un forat en el seu tronc i, un dia de temporal, una noieta es va acollir en el seu interior. El vell arbre en la seva abraçada la va aixafar i d’aquesta forma va adquirir una nova força diferent de la vegetal que el va fer créixer de forma desmesurada i va començar a alimentar-se dels altres arbres.
Així, el Roblón té el pèl i la barba d’espí i bruc, les mans i braços de bedoll, i les cames i els peus de freixe…. només li queda de roure el cor. És un ésser malvat que es desplaça per les muntanyes destrossant tot el que troba al seu pas.
Un dels follets que pobla els nostres boscos.
És un personatge petitó cobert amb una túnica que es fa amb fulles de castanyer i molsa. S’amaga entre els arbustos que hi ha a les vores dels camins on espera a que passin les noies per pessigar-les a les cames, de vegades es puja a les capçades dels arbres i des d’allà llença pedretes entre les mates perquè els mossos pensin que s’amaga algun animal i a aquells que no pot espantar els entreté buscant .
Van venir des de la costa i són uns éssers amb ales que viuen en els núvols vermells del capvespre i protegeixen i ajuden als vells pescadors que els criden amb aquestes paraules:
“ventolines, ventolines,
ventolines de la mar,
aquest vell està cansat i
ja no pot remar”
